El dibuix de la tarja de felicitació és del llibre “Ciutadella amb ulls d’infant” del CP Pere Casasnovas.

El curs passat un petit grup de mestres anomenat “Mestres per la música” ens vam trobar periòdicament al local del Mrpm per confeccionar un material complementari als cds de “Jo sé una cançó”.Es tracta d’elaborar un llibre-cançoner amb les lletres, partitures i imatges de les cançons del disc.
Vam acabar el curs amb una proposta sobre com havia de ser la imatge i aquesta serà la feina que enguany intentarem dur a la pràctica amb els fillets i filletes.
Les imatges del llibre naixeran a partir de la creació de composicions d’objectes fetes pels propis infants. Tots seran elements d’una mateixa família, en aquest cas seran objectes de “costura”. Aquest és el camí que volem explorar.

L’esport per si sol no és bo ni dolent, som nosaltres que l’emplenem de significat amb les nostres accions.
El passat mes de maig em va impactar un article publicat a La Vanguardia que començava així: “Benvolguts pare i mare: us agraeixo que me vingueu a veure els caps de setmana quan practico l’esport que m’agrada..., però també hi ha aspectes de la vostra actitud que no puc entendre. A vegades, quan arribeu al camp us transformeu i mostreu comportaments que no m’agraden... Els comportaments agressius i la violència mai són desitjables. Nosaltres aprenem dels vostres gestos i de les vostres paraules. Ja sé que, a vegades l’àrbitre, l’entrenador o un jugador s’equivoca, però és que no ens passa a tots? Hauríeu de reflexionar sobre aquesta qüestió...”.

Aquest és un fragment de la carta que l’alumnat de 6è de primària de l’Escola Llor va escriure als seus pares i a les seves mares, ara fa deu anys. Em demano quines reaccions deuria provocar i quines accions, en cas que n’hi hagués, es van desencadenar a conseqüència d’aquesta carta.
Que l’esport té un potencial educatiu és un fet. Es diu d’aquest que permet treballar la comunicació entre fillets i filletes, ajuda a la integració, fomenta la tolerància, la cooperació, el respecte, l’autonomia, la presa de decisions, la responsabilitat, la disciplina, l’adquisició d’hàbits d’higiene, la salut... i podríem continuar.

S'atraca Nadal i com cada any els infants i les famílies són els destinataris principals de les campanyes publicitàries sobre la venda de joguets. Els infants s'enlluernen fàcilment amb les novetats i moltes famílies, per donar-los el gust, accedeixen a peticions desmesurades o compren joguines sense uns criteris prou clars. Per aquest motiu, amb el nom de "Juga net" des de l'Ajuntament de Ciutadella es coordina una comissió de treball formada per diferents entitats que té com a objectiu reflexionar sobre el joc i els joguets, tot intentant promoure'n un ús saludable i educatiu. Tanmateix, no podem deixar de compartir un any més amb l'opinió pública una reflexió que, tot i que repetida, és encara necessària. A continuació reproduïm un capítol del llibre de Philippe Meirieu “El món no és cap joguina” de la col·lecció Micro-macro referències n. 4 ,editat per Graó. En aquest capítol titulat “El capritx”, l’autor amb un llenguatge senzill i clar, ens mostra quin potser el camí a adoptar.